Els nens es posen malalts

Comencen l’escola bressol a P1, no hem entrat a la pública, anem a una privada. El primer més: dues gastroenteritis i bronquitis de repetició. Els nens tenen febre, no mengen, caguen diarrea i no van a l’escola. Els pares treballem, estan amb la cangur. Passat un mes no podem seguir pagant escola i cangur. Parlo amb la Directora i li dic que si no ens poden retornar una part dels diners, més enllà del menjador, haurem de treure els nens. Ella em diu que ha de pagar les mestres, el lloguer, els materials i que no ens pot retornar més. I jo li dic que decidim treure els nens. S’ofèn perquè creu que els hem tret a la primera. Em sap greu. No tenim opció.

Comencen P2, aquest any hem entrat a l’escola pública. El primer dia d’escola ja estan malalts. Hi van tres dies, i ara un i ara l’altre tornen a tenir febre. Dues angines, més bronquitis. Decidim passar el mes de desembre a casa, paguem cangur i escola pública. Al gener tornen, una setmana i agafen la grip. Febre alta tots dos, jo també. A mi m’ingressen amb pneumònia. Estic esgotada. Al març, un dels bessons torna a agafar pneumònia i l’altre dues bronquitis més. Segueixen sense poder anar a l’escola. Pediatres, pneumòlegs, fisio respiratori, hores a l’hospital, nits sense dormir… Estem al mes de maig, i els nens escara no han tornat a l’escola. Ja no puc més.

La conciliació

Quina conciliació? Els meus fills ja tenen més de dos anys i mig. En aquest temps he viscut una autèntica muntanya russa d’emocions, però la que més predomina és la sensació de soledat. Sovint em veig a mi mateixa repetint-me “em sento sola”. Vivim en un moment en què l’ajuda de la família simplement no pot ser. I aleshores em veig repetint-me a mi mateixa “No pot ser. La teva mare treballa, el teu pare treballa, els teus sogres són grans, no tens germans ni cosins, les teves amigues estan tan enfeinades com tu, simplement estàs sola i els altres no et poden ajudar”. Estem la meva parella i jo i els nens. “Busca una cangur que t’ajudi”, em dic. “On?”, em pregunto. “Algú de confiança? On? La trobo? Per internet?” Deixo els meus fills, els meus tresors que tan m’ha costat aconseguir, a algú que trobo per internet que no conec de res, que no tinc referències; i la resposta és “SÍ”. Sí. I per a què? Perquè me’n vaig a treballar. Perquè necessito guanyar diners perquè el menjar és molt car, el lloguer pujarà, l’escola bressol és molt cara i perquè la cangur també ho és. Pago perquè m’ajudin mentre estic treballant. Jo que desitjava tenir als meus fills, que vaig estar anys esperant-los, ara els deixo en mans d’una desconeguda mentre me’n vaig a la feina. Allà, he estat quasi un any de baixa, ara faig reducció de jornada (i de sou) i la meva feina l’està fent una altra persona. Perquè ningú és imprescindible! Però vaig estar deu anys de la meva vida cultivant un espai professional i en menys d’un any tot ha canviat, ja no em veuen igual, ja no tinc el lloc que tenia. Si vull recuperar-lo he d’arribar tard a casa, he veure menys als meus fills, però jo vull estar amb ells, els vull educar i acompanyar. He d’escollir, diguin el que diguin, no hi ha conciliació possible, sinó una irremeiable renúncia: o a la feina o als fills, com dèiem a les classes d’economia, un “trade off”.

Presentació

Mare meva quantes coses han passat en tant sols uns mesos, i semblava que fos ahir quan encara no estava embarassada i ara ja he tornat de la baixa, més llarga de l’esperat, però per a mi tant i tant curta. Intensa. I ja tinc aquí els meus dos preciosos fills, estan amb mi. Però jo ja estic a la feina i ells no hi són. I ploro, i se’m trenca l’ànima quan marxo al matí i us deixo, el vincle, el cordó umbilical, no sé el què és però està a flor de pell. Sens dubte sóc una altra persona. Com m’heu canviat la vida, m’esteu fent gran, creixo amb vosaltres cada dia i em plantejo per primera vegada fer un gir que de veritat canviï qui sóc jo, també professionalment. Aquest blog és el primer pas del que espero que sigui el gran canvi professional, més en sintonia amb la que sóc ara, la mare en la que m’he convertit i que m’ha canviat la perspectiva de tot…

Començo aquest blog per deixar per escrit els passos que mica en mica van materialitzant el traspàs a una altra manera de treballar i de viure. Això espero. Aquesta és la meva intenció. I l’escric perquè m’acompanyeu, per no sentir-me tant sola en aquesta direcció que aparement sembla que condueixi cap a l’abisme. Sento la necessitat d’explicar la meva experiència perquè la meva intuïció em diu que no sóc la única dona a qui la maternitat li ha canviat la vida. Sigui la maternitat o el que sigui, hi ha persones que un dia experimentem alguna cosa important en la nostra vida que ens encoratja a fer un canvi que ens porti a un status millor, un esglaó més que ens acosta a la felicitat. I perquè renunciar-hi? Per què no intentar-ho? Per què no descobrir el nostre potencial i saber realment perquè sóm en aquest món? Què hem vingut a fer? La necessitat de deixar de perdre el temps i viure fent allò en el que realment som bons, però que no sabem ben bé què és…No és fàcil de descobrir. Hi ha qui ens diu que estem bojos, però no ho estem. Som persones somiadores, lluitadores, sensibles i que mereixem una oportunitat. Si tots plegats ens donéssim aquesta oportunitat, sincerament crec que viuríem en una societat millor. Almenys crec que val la pena provar-ho, per nosaltres i pels nostres fills,…

Començo el viatge… segurament no serà curt, ni fàcil, però definidament em comprometo a escriure en aquest bloc les dificultats en les que em vagi trobant…. Suposo que seran les de qualsevol emprenedor que vol començar el vol però no sap ben bé quina és la destinació final…

 

La confirmació de la notícia més temuda: no em quedo embarassada de forma espontània

El J. i jo fèiem broma, com si res. Una manera com una altra de passar el temps. Encara no érem del tot conscients del que estàvem esperant. Potser en realitat era un joc on només calia estar un torn sense jugar per després guanyar la partida. Estàvem sols a la sala d’espera. Teníem hora amb el ginecòleg des de feia dues setmanes i jo estava ansiosa per entrar, sentia una vaga esperança perquè no es confirmés el que havia trobat per internet.

Un cop a dins de la consulta i amb totes la analítiques a la vista, el doctor va començar a verbalitzar les paraules prohibides:  “l’embaràs natural amb aquests resultats és improbable”. Una punxada directa al bell mig del pit va començar a ofegar-me mentre al meu cap ressonava per primera vegada sense fabular la temuda por feta realitat: “no-ens-po-dem-que-dar-em-ba-ras-sats-de-for-ma-na-tu-ral”. Havia idealitzat un embaràs completament natural i de sobte el metge ens estava parlant de fecundació in vitro. Vaig contenir la respiració. El J. em va agafar la mà mentre em dirigia una mirada entre compungida i esperançada, semblava que m’estigués dient que estàvem allà per seguir endavant. Es confirmaven les sospites de per què nosaltres encara no estàvem esperant l’arribada del fill però també que aquella no era la darrera estació.